Quan els cirerers floreixin
Facultat de Belles Arts, Barcelona, 2018
Quan els cirerers floreixin
Facultat de Belles Arts, Barcelona, 2018
El viatge del gest.
Qualsevol superfície és bona per a fer lliscar els pensaments, per a traspassar al paper les formes i siluetes del món interior de l’artista. Cada pàgina en blanc és un llenç on hi viatja el gest. Cada traç, cada punt, és la impressió de la idea, el clixé fotogràfic del pensament de l’artista al paper.
L’interior de cada quadern conté els gestos més primitius, els gestos més toscos i els més verges. És l’úter de l’obra d’art. És el camp de proves de l’artista. On hi planeja el gest i hi aterra el llapis.
Aquestes pàgines tenen el regust de les postes de sol, dels colors dels mercats, de la fina sorra del desert i de les tonyines del Japó. Els dibuixos que contenen duen el vent que ha acariciat les pàgines de les llibretes, la humitat de la boira i la suavitat de la pluja. El sol ha esgrogueït els lloms i el misteri del temps ha transformat la natura.
Els dies s’han fet dibuixos i els dibuixos dies. I les obsessions s’han materialitzat en pintures. El somni s’ha fet llenç i aquella forma ha cobrat cos i vida i ara és una escultura que jeu arraulida acaronada per la brisa suau del Japó o la tramuntana de l’Alzina.
Cada llibreta és un estrat de la vida del pintor. Un viatge o un temps més o menys acotat entre les tapes del quadern. No hi ha manera més íntima de conèixer a un artista que tenint entre les mans els seus quaderns d’apunts. Passant pàgines, fent lliscar la mirada entre les línies i les taques de color. Rodones, cons, núvols. Dies. I la boira que acompanya en el recolliment i la intimitat.
Passar pàgina. Deixar unes pàgines en blanc. Silenci i silencis. Girar la llibreta. Una pàgina enganxada per una pintura massa humida, per una aquarel·la sense assecar. Papers enganxats, algun bitllet de tren, alguna fulla exòtica o d’arbre corrent, segells. Retalls de quadres d’autors que li agraden. Sovint trobem el somriure de Miró o la pinzellada d’algun mestre del Barroc. Anotacions esparses. Fragments de poemes. Frases. Tot això també forma part de l’univers de les llibretes de Jaume Amigó, acompanyant els seus dibuixos entre les pàgines dels quaderns.
Entre petits escrits de l’artista -de llista de la compra a filosofies sobre la boira- també hi trobem el temps, els dies. Potser és una de les coses que sorprenen més: la fixació d’Amigó per estructurar el temps: primavera, estiu, tardor, hivern; dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres. Hores. Hores d’oració i recolliment. Sovint apareixen aquestes paraules entre els seus dibuixos. L’atracció del Temps. Les Hores. Dia, nit, vent. I l’enumeració que conjuga amb les seves grafies particulars.
En definitiva, per la intimitat d’aquestes llibretes i el recorregut simbòlic i físic que suposen en la seva vida, l’artista les anomena «mon chemin privée«. Un camí que sol revisitar tot remirant les seves antigues llibretes, de la mateixa manera que hom sol revisitar-se a si mateix. És bo aturar-se i reprendre el camí.
Cada pas, cada dibuix, forma part del camí.
Patxi Ocio Casamartina
Historiador de l’Art